Maria Assumpció Vilà demana que aquest pla tingui un pressupost amb el qual pugui dotar-se per tirar endavant les diverses iniciatives que es prevegin. La síndica ja avança, però, que hauria de fer-se una radiografia completa del perfil dels sense sostre i mirar de buscar-los alternatives al “modus vivendi” actual. Una de les propostes que ha fet arribar al consistori és que s’executi a curt i mig termini “un model d’allotjament diversificat en funció de les necessitats personals i familiars dels afectats”. Vilà entén que per prevenir l’exclusió social que condueix a aquesta problemàtica cal “proporcionar primer un lloc on viure dignament i després aprofundir en la intervenció social i laboral”.
Les darreres dades de l’Ajuntament, que coincideixen amb les donades per Arrels Fundació al desembre, conclouen que al març hi havia 2.933 persones sense llar a Barcelona, un 45% més que a l’inici de la crisi, cinc anys enrere. D’aquests, 870 dormien al carrer, 595 vivien en assentaments i 1.468 s’allotjaven en centres assistencials. Tot i que la síndica valora positivament que el nombre de residències (475) i pisos públics (128) destinats a atendre’ls hagi augmentat (un 28% respecte a 2008), entén que “el nombre de places continua sent insuficient”.
Aquesta és la principal raó per la qual planteja propostes residencials “diversificades”, que s’ampliï l’oferta residencial en funció de les necessitats socials: tant d’equipament en què no sigui necessari haver estat derivat allà pels Serveis Socials, com allotjaments per a persones soles o famílies amb menors. Partint de la informació facilitada per les entitats que treballen amb gent sense llar, Vilà considera que amb un allotjament adient, els atesos modifiquen de forma notòria la situació en què es troben i encaren millor el procés cap a la inclusió social. En aquest sentit, reclama imitar l’exemple d’altres països, que fomenten polítiques de “housing first” (primer l’habitatge) i deixen per després l’actuació social i laboral. Precisament al contrari de com s’ha treballat aquí la problemàtica dels assentaments de galaicoportuguesos, model al qual Vilà s’oposa perquè, tot i que les famílies estant rebent des de fa anys una atenció social continuada, “segueixen malvivint en assentaments sense les mínimes condicions de salubritat i higiene”.
