Calcula que ara, amb la sequera, amb prou feines brolla aigua d’una desena. Però de fonts de Collserola que ragin (amb pluges més habituals), Marcel Oliveres n’ha vist i documentat una mica més d’un centenar. Són en realitat només una porció de totes les fonts de la serra. Des de fa 20 anys, Oliveres s’ha dedicat a ubicar-ne i catalogar-ne en un mapa fins a 358, moltes a partir de la informació de catàlegs anteriors. De fet, no ha pogut trobar-les totes, n’hi ha que es donen per desaparegudes. Però la xifra dona una idea del patrimoni que va arribar a tenir Collserola. Per evitar que l’oblit i la natura n’engoleixin més, Oliveres va impulsar fa quatre anys una associació de voluntaris que visita les fonts regularment i les condiciona.
“Ens cuidem que la canalització funcioni i netegem l’entorn de vegetació de manera que es mantingui la vida d’insectes, petits rèptils i ocells, sempre d’acord amb un tècnic del parc natural que ens acompanya”, explica. Ho combinen, a més, amb una ruta excursionista, un dissabte al mes, fins al brollador escollit i tot plegat ho han definit amb un concepte nou, el “fonting”, que dona nom a l’entitat: Fes Fonts Fent Fonting.
Un patrimoni que explica la història de Collserola
“Té molts valors, perquè fas activitat a la natura i també fas un benefici a l’entorn que queda per a tothom”, resumeix Teresa Rodríguez, una de les voluntàries habituals. Avui tampoc no ha faltat al condicionament de la font de Can Valldaura, que el grup no visitava des de feia un parell d’anys. És una font molt propera a una antiga masia amb el mateix nom i, de fet, un exemple de l’aprofitament que en el passat s’havia fet de l’aigua natural de Collserola.
Abans hi havia les fonts, les basses i els horts. I això s’ha perdut”
“A Collserola es conreava molt i bona part de la serra estava formada per bancals”, explica Oliveres. A més d’aprofitar els brolladors naturals, pagesos i ramaders buscaven també les aigües freàtiques excavant directament a la muntanya i construint mines d’aigua. El deteriorament i abandonament d’aquests espais i estructures és la conseqüència, en el fons, de la desaparició d’aquell estil de vida.
Oasis de vida amenaçats per l’abandonament i l’incivisme
La recuperació de les fonts ha estat també una de les preocupacions del parc natural, que el 2019 va destinar gairebé 80.000 euros de la taxa turística de Barcelona a rehabilitar-ne una vintena. L’incivisme i el vandalisme, però, han estat un problema recurrent. Per fer-hi front, el parc promou apadrinaments de fonts per part d’altres entitats que es fan càrrec de mantenir algunes fonts de forma regular.
Oliveres té clar que l’esforç val la pena: “Encara que semblin molt senzilles, és important tenir-ne cura perquè, si ragen, pots veure com s’hi acosten els ocells o els insectes. T’adones que són un oasi de vida”. I d’oasis com aquests, diu que podria haver-hi encara més: “Calculo que ens falten unes 80 fonts més per trobar”.
