Barcelona, al llarg de la seva història, s’ha abastit d’aigua dels dos rius que la limiten, el Llobregat i el Besòs, de les rieres i rierols que baixen de Collserola, i del subsol. Aquesta aigua ha estat imprescindible per als seus habitants, per al rec dels horts, per moure molins o per a la seva indústria.

Les canalitzacions i altres sistemes de captació i emmagatzematge d’aigua han fet possible la vida i el desenvolupament de la ciutat. Aquesta és la història de l’aigua a Barcelona.

L’aqüeducte romà

Des de l’època dels romans, l’aigua s’ha conduït a la ciutat mitjançant canalitzacions per tenir-la més a l’abast. Els habitants de la colònia de Barcino van construir un aqüeducte per portar l’aigua del Besòs, captada a l’altura de Montcada, fins a les seves cases. D’aquell aqüeducte encara se’n poden veure quatre arcades a la plaça 8 de març. Això va convertir la ciutat emmurallada en una ciutat d’aigua.

El rec Comtal

El rec Comtal és una sèquia de rec mil·lenària, documentada des de mitjans del s. X., quan consta una reparació feta pel comte Mir. A Barcelona hi ha un carrer dedicat a aquell fet, el carrer de Regomir (rec + Mir).

El rec Comtal començava, i encara avui comença, a Montcada i Reixac, arriba a Sant Andreu, agafa l’antiga carretera de Ribes i passa per l’Arc del Triomf, a l’antiga entrada del portal Nou de Barcelona. Antigament, el seu recorregut seguia fins l’actual estació de França, però el curs d’aigua va ser traslladat al carrer del rec Comtal.

A l’inici, el rec Comtal era de caràcter reial i abastia els 13 molins que hi havia abans d’arribar a Barcelona. També servia com a límit: cap a la banda de mar hi havia horts; i cap a la banda de muntanya, vinyes.

El rec Comtal, doncs, ha regat durant segles els grans horts de Barcelona, dels quals, avui, només en queda La Ponderosa. Al voltant del rec Comtal hi ha horts més petits de diversos propietaris.

Pous i fonts medievals

Amb la desaparició de la presència romana a Barcelona, la seva cultura de l’aigua i les seves canalitzacions es van perdre. Durant els segles següents, l’aigua de boca s’aconseguia únicament gràcies als pous, ja que el rec Comtal era únicament pel regar i per als tallers artesanals.

Al segle XIV, Barcelona era en plena esplendor econòmica, i urbana. L’abastiment d’aigua pels pous es feia insuficient i es van crear les primeres fonts públiques. La font de Santa Anna, al portal de l’Àngel, es va construir el 1356 i va ser la primera de totes. L’aigua de les primeres fonts gòtiques arribava per canalitzacions de les mines de Collserola.

El mestre de les fonts

El mestre de les fonts de la ciutat era el responsable del manteniment de les fonts, les canonades i les mines. Aquest càrrec existeix oficialment des del segle XV, quan va ser nomenat pel Consell de Cent.

Per arribar a ser mestre de fonts calia passar per un examen de mestre de cases que incloïa coneixements de construcció o manteniment d’infraestructures, similar als estudis d’arquitectura actuals.

L’any 1634, el mestre de les fonts de la ciutat va tallar el pas de l’aigua a la Catedral a causa d’un conflicte entre la Catedral i el Consell de Cent. Aquest tall d’aigua va causar la seva excomunicació i la del Consell de Cent.

Les sequeres

Barcelona, pel seu clima mediterrani, té episodis naturals de sequera. A partir del 1627, aquests episodis es van repetir sovint a tot Catalunya, causant escassetat de blat i d’aigua. De vegades, la manca d’aigua al rec Comtal també impossibilitava moldre el blat als molins. Aquesta situació va arribar a causar disturbis a Barcelona i a la resta de Catalunya.

A principis de segle XIX, Barcelona va viure la pitjor sequera de la seva història, que va derivar en una gran mortaldat. El 1817, amb unes precipitacions escassíssimes, va ser conegut com “lo any de la fam” a causa de les males collites. La situació de fam i manca d’higiene va facilitar l’aparició de la febre groga, que va matar el 10 % de la població.

Emmagatzematge d’aigua

Una manera de fer front a les sequeres era l’emmagatzematge d’aigua. Així va sortir la iniciativa de construir el pantà de Vallvidrera, al terme municipal de Barcelona. La construcció es va començar el 1860 i es va acabar quatre anys després. L’aigua de pluja que recollia havia de servir per abastir el municipi de Sarrià, encara independent.

El pou d’Hostafrancs

Una altra manera d’emmagatzemar aigua eren les basses o els grans pous. Justament, fa pocs anys que s’ha trobat un gran pou a la cruïlla del carrer de la Diputació amb Creu Coberta, a pocs metres de la plaça d’Espanya. Es tracta d’un antic dipòsit d’aigua amb capacitat d’uns 58.000 litres que pertanyia a l’hostal que hi havia fora muralles a finals del segle XIX i que va donar nom al barri. El pou servia per emmagatzemar l’aigua per abeurar els cavalls i les mules de càrrega que entraven i sortien de la ciutat.

Aigües embotellades

A finals del segle XIX i principis del XX, es va posar de moda vendre aigua embotellada procedent de fonts i mines de la ciutat.

Montserrat de Casanovas i el seu marit són un exemple d’aquella nova indústria. Casanovas va parcel·lar uns terrenys que tenia per fer-hi una ciutat jardí. Per fer-los més atractius, hi va construir una font que donaria nom al barri, la Font de Can Fargues. Però també hi va fer una planta embotelladora a partir de l’aigua de la font. Era l’Aigua Fargas. Les garrafes s’omplien a mà i el masover dels Fargas les portava a un punt de distribució de Barcelona, al carrer de Llúria, en carro.

Un altre cas va ser el del doctor Sansalvador. Al voltant del 1910, Sansalvador va obrir un pou d’aigua a la seva finca. L’aigua contenia traces de radi, un element químic radioactiu, i això el va fer pensar que aquesta aigua podria tenir propietats medicinals. Sansalvador la va comercialitzar embotellada durant anys amb el nom d‘Aigua Radial.

Aigua corrent per la ciutat

Fins al 1870, Barcelona no tenia aigua corrent a les cases. Aquell any, la Companyia d’Aigües va comprar uns terrenys al Baix Guinardó per instal·lar-hi un dipòsit d’aigua de 16.000 metres cúbics que havia d’abastir els edificis que ja s’estaven fent a l’Eixample.

Però Barcelona creixia i els edificis guanyaven alçària i per portar l’aigua corrent als pisos alts calia més pressió. Per això, el 1886, es va construir l’estació de bombeig coneguda com la Casa de les Altures, que va prendre el nom dels motors d’elevació que es van construir i que portaven l’aigua a “les altures”, als dipòsits del turó de la Rovira. Aquesta aigua venia de Dosrius, al costat d’Argentona, a través de canalitzacions i aqüeductes.

Companyies d’aigua privades

A Barcelona, a finals del segle XIX, tothom que tingués un pou o una mina podia muntar una empresa subministradora d’aigües. No existia un monopoli públic. Aquest és el motiu que a Barcelona hi hagi diverses torres d’aigües, com la de l’Eixample.

En aquest context, Xavier Camps va crear una empresa distribuïdora. Camps prenia l’aigua del riu Besòs, que malgrat no tenir un gran cabal, disposa de força aigua freàtica. Però l’aigua freàtica no té pressió i per dur-la fins a Barcelona calia pujar-la a una torre i impulsar-la per gravetat. Per això, Camps, es va construir una torre d’aigües. La instal·lació va donar de beure a tot Barcelona durant 10 anys, entre el 1882 i el 1892, però l’empresa de Camps va acabar fracassant i ell va tenir un final tràgic.

Més potència i qualitat per a l’aigua corrent

L’octubre de 1914, una epidèmia de tifus va assolar la ciutat a causa de la contaminació de l’aigua distribuïda per la companyia municipal. Va caldre renovar amb tota urgència el sistema de subministrament d’aigua de boca. Per això, entre el 1915 i el 1919, l’Ajuntament va construir una instal·lació totalment nova: la Casa de l’Aigua de Trinitat Vella i la Casa de l’Aigua de Trinitat Nova. Aquestes instal·lacions van proporcionar diferents avantatges. La Casa de l’Aigua de Trinitat Vella va permetre fer arribar l’aigua als pisos més alts de la Barceloneta i Ciutat Vella gràcies a la seva alçària i a les màquines de propulsió. La Casa de l’Aigua de Trinitat Vella era el dipòsit. El tractament amb clor assegurava la potabilitat.

El Besòs, recuperat

Com s’ha vist, el riu Besòs ha estat imprescindible per a l’abastiment d’aigua de la ciutat durant segles. Però amb el pas dels anys, i especialment a la dècada dels 70, en endavant, s’havia convertit en una autèntica claveguera a l’aire lliure. La creixent urbanització a la vora del riu i, sobretot, els abocaments incontrolats de la indústria, n’havien matat qualsevol possibilitat de vida. Però des de l’any 2000, gràcies a un pla especial, la part baixa del riu és un parc fluvial on hi han tornat els ocells i fins i tot, les llúdrigues.