Les campanes de l'església de Sant Vicenç de Sarrià sonen a casa de l'Eduard Boguñá. És un dels edificis que ha reproduït en aquesta maqueta de la plaça Major de Sarrià de principis del segle XIX. Li ha costat quatre anys de feina, però encara no està acabada. EDUARD BOGUÑÁ, veí de Sarrià “Aquesta fotografia està feta a ‘plumilla’, de Pere Queraltó, un senyor d'aquí Sarrià, també. I basant-me en això, vaig dir, bé ara que em jubilo em dedicaré a fer maquetes.” Ha elaborat totes les peces a mà, fins i tot s'ha fabricat un torn casolà per treballar els trossos de fusta. L'Eduard, que era l'encarregat d'un magatzem de construcció, ho fabrica tot amb materials reciclats. EDUARD BOGUÑÁ, veí de Sarrià “On treballava jo, els xofers quan van a buscar a la bòbila material, els hi dic: mira, per allí per terra queda argila, que sempre cau de les màquines. A les torres i tot això. Dic, porteu-me una bossa. I llavors me la porten. Les fustes, doncs, les que trobo pel carrer.” Aquest veí s'hi dedica quatre hores al dia. Totes les maquetes les fa a ull i són desmuntables per poder treballar a l'interior dels edificis. El pare de l'Eduard era escultor en fusta i a ell li encanta cuidar els detalls. EDUARD BOGUÑÁ, veí de Sarrià “El meu pare sempre ha fet coses grans... i jo, l'habilitat meva és fer coses petites. Per què? Perquè m'agraden. Quan més petit millor.” Ara només li queda fer la instal·lació de la llum de la resta d'edificis, moblar les cases i fer la maqueta de Can Margenat. Ho vol fer abans del Nadal de l'any vinent, perquè es converteixi en l'escenari del pessebre de casa seva.
Eduard Boguñá, un veí de Sarrià, ara jubilat, ha dedicat quatre anys ha realitzar una maqueta de la plaça de Sarrià de principis del segle XIX. S’ha inspirat en una recreació que va fer l’artista Pere Queraltó en un fotogravat. Boguñá n’ha reproduït els referents arquitectònics que provenen d’aquella època, com l’església de Sant Vicenç i Can Llança. Això sí, encara té pendent fer la maqueta de Can Margenat, on avui dia hi ha un restaurant a la planta baixa. L’Eduard, que treballava d’encarregat en un magatzem de materials de construcció, es fabrica totes les peces a mà i amb materials reciclables com fusta, llauna o argila. “On treballava jo, als xofers, quan anaven a buscar material a la bòbila, els deia: porteu-me una mica d’argila, d’aquella que cau de les màquines i sempre queda per terra. També reutilitzo fustes que trobo pel carrer”, relata. Tots els edificis que formen el conjunt de la plaça són desmuntables. “Els he fet així per poder treballar l’interior dels edificis”, diu.
L’Eduard ve d’una família vinculada al món de la fusta: el seu pare era escultor i els seus germans es dedicaven a l’explotació de boscos. Sempre li han agradat les manualitats. “Has de tindre paciència i manya. El meu pare sempre ha fet coses grans en fusta, però la meva habilitat és treballar en coses petites. Com més petit millor”, comenta l’Eduard, que s’ha fabricat fins i tot un torn casolà per polir les peces. S’hi dedica quatre hores al dia i espera acabar la maqueta abans del Nadal de l’any vinent, perquè es converteixi en el pessebre de casa seva. “Encara he de moblar les cases i posar-hi llum”, explica, mentre encén la il·luminació que ja té instal·lada dins de l’església, on no falta cap detall: les campanes, el penell, els bans de fusta, el crucifix i fins i tot les pintures del sostre. De moment, ha exposat les peces acabades de la maqueta en una pastisseria del barri.
