En arribar a les escales de la parada de Maragall de l’L4 del metro, la Bella s’atura un segon. Llavors comença a baixar les escales. És el senyal pactat per avisar la seva propietària que hi ha un obstacle i que ha de parar atenció. La Núria confia tant en ella que ni tan sols s’agafa de la barana. Baixen juntes, coordinades. Al vestíbul, la Bella es col·loca a l’espai dels torns per accedir al metro i s’atura. La Núria valida el bitllet. En obrir-se les portes, la Labrador negra de 10 anys avança, seguida de la seva propietària.
A l’andana, la gossa s’asseu i espera el metro. Quan arriba, es col·loca davant d’una porta i esquiva els viatgers perquè la seva mestressa no xoqui amb ningú. Entren al vagó i la Bella busca un seient buit perquè la Núria hi segui. Sense esperar instruccions, la gossa s’estira entre les cames de la seva propietària. “És l’única assignatura pendent, ella ha de buscar seients buits però és tan simpàtica que de vegades es dirigeix cap al seient d’algú que la mira per saludar i que l’acariciïn”, explica la Núria amb un somriure.
Un cop a la parada, la gossa condueix la Núria fins a la sortida del metro i, des d’allà, a la porta de la feina. No calen paraules, sap el camí de memòria i només ha d’evitar els obstacles: vianants, bicicletes, arbres, terrasses, bancs… La Bella es converteix en els ulls de la Núria, que té una discapacitat visual del 85 %. Només pot discernir entre claror i foscor. Afortunadament, en el seu cas no està sola. Ella i la Bella funcionen com un equip.
Per això utilitzar el transport públic és tot un repte. Assegura que pel que fa a l’accessibilitat el metro està força adaptat, que els marcadors del terra per als cecs que van amb bastó són molt útils. Ara bé, queda molta feina a fer perquè les persones invidents puguin ser realment autònomes. “No hi ha informació per als cecs, si hem de fer transbord hem de preguntar perquè no podem veure els cartells ni els mapes, no estan adaptats i tret que coneguem les estacions estem perduts”, explica la Núria Azanza.
