És el nom de carrer que més s’ha sentit en les entregues de premis de la Festa Major de Gràcia dels últims anys. Però el seu nom també ha sortit en el moment de buscar els orígens de la tradició de guarnir els carrers. Es tracta de Verdi. Van començar a guarnir a la dècada dels 60 del segle XIX. JOSEP MARIA CONTEL, Taller d’Història de Gràcia “La premsa diu, el carrer ample, es deia l’ample llavors, els seus veïns l’han guarnit amb brancatge, el que serien les enramades. Aquesta és la primera referència que tenim d’un carrer guarnit, no de balcons o portalades que sí que hi ha referències abans.” Els primers guarnits estaven fets amb flors i materials sobrants de la poda de pins. En aquella època, amb poques cases, els boscos quedaven molt a prop i en els programes s’anunciava quin florista guarnia el carrer. JOSEP MARIA CONTEL, Taller d’Història de Gràcia “Normalment l’acabaven de completar amb banderoles o garlandes fetes amb paper de seda, de coloraines, enganxades amb aigua i farina i algun globus de gas o algun globus de llum.” Després, amb la influència de l’Exposició Universal, la decoració va tenir més cos i estructura. El 1959 Verdi, en el tram entre Astúries i Rubí, el va ornamentar per últim any. Els carrers van deixar de fer festa fins a la mort de Franco. Verdi del Mig, que actualment segueix guarnint, va ser el primer de tornar a fer-ho, el 1978. JOSEP MARIA CONTEL, Taller d’Història de Gràcia “Es fa a partir de les noves professions que hi ha a cada carrer, dissenyadors de roba o d’altres coses, que són aquests els que acaben donant forma als nous guarnits.” De les decoracions en fusta, els anys noranta es va passar als materials reutilitzats en què actualment se segueix experimentant i sorprenent els visitants. JOSEP MARIA CONTEL, Taller d’Història de Gràcia “Si abans fèiem enramades en verd avui podríem dir que fèiem les enramades en ampolles d’aigua.”
Aquest carrer és un dels més guanyadors dels últims anys i també venç en antiguitat. I és que la primera referència escrita que hi ha sobre l’ornamentació de carrers per les festes de Gràcia, que data de voltants dels anys 1862 i 1863, fa referència al carrer de Verdi. Josep Maria Contel, del Taller d’Història de Gràcia i de la Fundació Festa Major, ha tingut accés a aquesta informació i explica com la premsa de l’època explicava que els veïns van guarnir el carrer “amb brancatge, el que serien les enramades”. D’anys anteriors ja hi ha constància de decoració de balcons i portalades, però no de carrers.
El llavors anomenat carrer Ample era una via important a Gràcia, fet que podria explicar que fos dels primers a guarnir. On hi havia més moviment durant la festa major era als nuclis més poblats. És el cas dels carrers propers a plaça de la Vila, Culebra, Estrella i Aurora, que al segle XIX ja feien moltes activitats durant les festes.
Al principi, i durant molts anys, els guarnits es feien amb flors i restes de pins o altres arbres. Aquesta manera d’ornamentar era coneguda amb el nom de brancatge o enramada. En els programes s’anunciava el florista que s’encarregava dels motius florals de cada carrer i es feia referència als seus premis. En aquella època era molt típic adornar amb flors, fins i tot les porteries de les núvies el dia del seu casament. A més, es podia accedir fàcilment als boscos, ja que encara hi havia molt poques cases i quedaven més a prop. Les primeres fotografies que hi ha del carrer de Verdi en què es poden veure les enramades són de 1902.
A les decoracions florals, s’hi afegien altres elements. Amb aigua i farina s’enganxaven garlandes fetes de paper de seda de colors o banderoles. En aquella època encara no havien pensat afegir llum en el guarnit i normalment aprofitaven els fanals del carrer. També penjaven globus de llum. Amb el pas del temps, les flors i els floristes van anar desapareixent per donar pas a la fusta i els artesans. També hi va haver una influència important a l’hora de dissenyar i entendre el guarnit després de l’Exposició Universal. Aquelles estructures, pals i banderes van ser una inspiració per als carrers, que van passar a fer guarnits amb més cos.
El 1959 va ser l’últim any en què Verdi va guarnir, ho va fer amb la recreació del Tibidabo. No eren bons temps, els carrers van deixar de fer festa fins a la mort de Franco. Verdi del Mig, que actualment segueix guarnint, va ser el primer a tornar a fer-ho, el 1978. Després, van anar afegint-s’hi altres carrers i als anys 80 ja tornaven a ser un bon grapat.
Els nous professionals que es van instal·lar al carrer, com per exemple els dissenyadors, van passar a fer-se càrrec dels guarnits. I a la dècada dels 90, va arribar a la festa gracienca el concepte de material reutilitzat. Segons Josep Maria Contel, si en els inicis es parlava d’enramades florals, actualment es podria parlar “d’enramades d’ampolles de plàstic”. Aquest material va ser un dels més utilitzats quan es va començar amb el reaprofitament. Des d’aleshores s’ha experimentat amb molts materials, s’ha canviat la manera d’entendre el guarnit, s’ha fet un gran avenç amb la integració de la il·luminació i s’han anat aprenent les maneres de treballar cada un dels elements.
