Va tenir l'època de màxima esplendor des de finals del segle XIX fins als anys 70. En poc més de 200 metres de llargada, el Paral·lel va arribar a aglutinar més d'una desena de teatres, i això va convertir a aquesta avinguda en una de les artèries més populars de la ciutat. MERCHE MAR, artista d’El Molino “El Paral·lel era com una Rambla a les 10 del matí o les 3 de la tarda. Hi havia uns tramvies que baixaven al mar i tenien unes jardineres. Eren molt macos.” El Molino va ser un dels teatres mítics de l'avinguda. Durant molts anys va ser un teatre de públic fonamentalment masculí, però això va canviar amb el pas del temps. MERCHE MAR, artista d’El Molino “Jo ja vaig agafar l'època en què venien matrimonis. Pot ser en una època anterior venien homes sols. Jo sempre deia que la joventut ha descobert El Molino.” A El Molino s'hi feien espectacles de revista i va ser una gran escola per a moltes artistes. És el cas de la Merche Mar, que hi va entrar amb 15 anys i va aprendre a posar-se unes plomes i a desfilar per una passarel·la. MERCHE MAR, artista d’El Molino “Aquí ha passat de tot. Es barallaven les mares de les vedets per les plomes que portaven les filles. És un món molt competitiu, pitjor que el dels executius. Havies d'anar contra la paret per les ganivetades.” Després de 15 anys tancat, les aspes d’El Molino fa 5 anys que van tornar a girar. Al Paral·lel, però, encara queden alguns teatres emblemàtics pendents de ser recuperats com, per exemple, l'Arnau.

Té uns 200 metres de llargada i durant l’època de màxima esplendor va arribar a reunir més d’una desena de locals entre teatres, music halls, cafès i sales de ball. Entre finals del segle XIX i principis del XX el Paral·lel va començar a tenir noves sales i una oferta cultural única a Europa. S’hi feien tot tipus d’espectacles: des de melodrames, fins a sarsueles o revistes. Es va convertir en una mena de Montmartre barceloní amb el seu Moulin Rouge, més conegut com El Molino.

El Molino va ser un dels més destacats. Va obrir portes el 1898 amb el nom de La Pajarera. Era un bar de mariners i obrers, però això va començar a canviar un any més tard. Aleshores, va adquirir el local un empresari andalús que va començar a oferir petits espectacles. Ja el 1908 va començar a anomenar-se Petit Moulin Rouge i durant el franquisme va passar a ser El Molino. S’hi feien espectacles de revista i, segons algunes actrius de l’època, va ser una gran escola.

La decadència de l’avinguda va començar amb la Guerra Civil i el franquisme. Molts teatres i cafès van abaixar la persiana, tot i que la decadència total va arribar amb la democràcia, quan van tancar espais mítics de l’avinguda com el teatre Arnau o El Molino.