El mas de Can Duran es va convertir en la presó de dones de les Corts durant la Guerra Civil. Amb la victòria franquista va començar una nova etapa del centre penitenciari. El director n'era el màxim responsable, però eren les monges Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül les que s'encarregaven de la gestió del dia a dia. Jordi Guixé, director de l’Observatori Europeu de Memòries de la UB “Seran, diguéssim, les carcelleres i les que gestionaran aquesta repressió de gènere i política.” A la presó hi havia entre 120 i 300 internes al mateix temps. Els primers anys de la dictadura van ser especialment durs, tant pel nombre de preses com per les condicions precàries. Maria Salvo, expresa política “La meva arribada a les Corts va ser en règim d'incomunicació absoluta. Em van portar en una habitació que estava plena, hi havia prostitutes, gent amb criatures, ple de porqueria.” Hi havia preses polítiques i d'altres de condemnades per delictes comuns. Totes, però, estaven obligades a treballar. Jordi Guixé, director de l’Observatori Europeu de Memòries de la UB “Hi havia una obligació de reduir la pena per treball. Per reduir aquestes penes havien de treballar quotidianament en un gran hort.” La presó de les Corts es va tancar el 1955. Durant els anys de funcionament hi van passar 5.000 preses. D'aquestes, 11 van ser afusellades al Camp de la Bota. Jordi Guixé, director de l’Observatori Europeu de Memòries de la UB “Recuperar la memòria d'aquesta presó és un deute i una responsabilitat de les administracions públiques i sobretot de la ciutat de Barcelona.” Per això, l'Observatori Europeu de Memòries fa temps que treballa per recuperar la memòria de la presó de dones de les Corts. Això els ha permès accedir a documents com aquesta postal d'una de les preses.
El mas de Can Duran, on hi havia hagut l’asil del Bon Consell, es va convertir durant la Guerra Civil en la presó de dones de les Corts. En un primer moment va ser gestionada per funcionaris de la República. Amb la victòria franquista, però, va començar una nova etapa: el director n’era el màxim responsable, però eren les monges Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül les que s’encarregaven de la gestió del dia a dia.
La presó estava ubicada, aproximadament, on ara hi ha l’illa de cases que configuren l’avinguda Diagonal, la gran via de Carles III i els carrers de Joan Güell i d’Europa. Va estar en funcionament fins a 1955 i durant tot aquest temps hi van passar 5.000 preses. D’aquestes, 11 van ser afusellades al Camp de la Bota.
A la presó hi havia entre 120 i 300 internes al mateix temps. Els primers anys de la dictadura, fins a 1944, van ser especialment durs, tant pel nombre de preses com per les condicions precàries. Sovint, a la presó també hi vivien els seus fills.
La Maria Salvo va estar interna a la presó de les Corts durant més de dos anys. Els primers mesos va estar en règim d’incomunicació absoluta i del primer moment en recorda, sobretot, la gran quantitat de persones que hi havia en la mateixa sala i com n’estava de bruta. Ella va ser una presa política per la seva militància antifranquista però a la presó de les Corts també hi havia preses condemnades per delictes comuns. Totes, però, estaven obligades a treballar per reduir la pena. De totes les internes de les Corts, 11 van ser executades al Camp de la Bota.
Aquesta presó de dones s’ha acabat convertint en un símbol de la repressió franquista de la ciutat. Jordi Guixé, director de l’Observatori Europeu de Memòries de la Universitat de Barcelona, considera que “recuperar la memòria d’aquesta presó és un deute i una responsabilitat de les administracions públiques i de la ciutat de Barcelona“. En aquest sentit, l’Observatori impulsa, juntament amb altres entitats, el procés per al futur monument a la presó de dones de les Corts, que ha de permetre donar a conèixer la història de les preses, què va passar en aquest espai, com era el recinte i quina era la relació de les recluses amb l’exterior i amb la repressió de l’època.
Agraïments: Arxiu Municipal del Districte de les Corts, Observatori Europeu de Memòries de la Universitat de Barcelona, Arxiu Fotogràfic de Barcelona
