El Bar Quimet, és a la plaça d’Eivissa, al centre d’Horta, a la plaça d’Eivissa, des del 1927. JOSEP LLUÍS JALMAR, Bar Quimet “Un bar de barri, molta clientela de tota la vida i continua molt així, l’ambient familiar.” Uns clients que en els primers anys eren principalment homes. “Eren llocs de trobada, sobretot de senyors, senyores n’hi havia poques, al estar el centre, era un lloc de trobada, per fer el cafè i l’aigua, o el cafè, copa i puro.” I és que bars com el Quimet servien, a principis del segle, com a seu d’associacions de diferents àmbits que hi organitzaven activitats. “Hi havia moltes partides de parxís, domino, cartes, el club d’escacs era tota aquesta zona que veiem aquí a dalt, era una altra època.” També és conegut com el ‘Bar del Lloro’ perquè, durant molts anys, l’antic propietari en va tenir un com a mascota. “L’anècdota més famosa que hi ha és que el tramvia parava aquí davant de les portes del bar i va aprendre a imitar el xiulet del revisor. Aleshores, quan el revisor entrava aquí dintre del bar a anar al lavabo o qualsevol cosa, ell imitava el xiulet i el tramvia se’n anava.” Tot i els canvis d’hàbits i de costums, el Quimet vol mantenir l’essència de bar de barri dels anys 30, que l’ha convertit en tot un clàssic d’Horta. “Són molts anys, això s’ha de mantenir, crec que tots estem d’acord amb què l’essència del Bar Quimet no es pot perdre.”

Si les parets del Bar Quimet parlessin, podrien explicar milions d’històries relacionades amb els hortencs i hortenques que hi han passat des de principis del segle XX fins a l’actualitat. Es va inaugurar l’any 1927 i, com altres bars de l’època, als inicis era un lloc reservat només als homes. Hi anaven a fer el típic “cafè, copa i puro” i a jugar al parxís i al dominó. Cap a la dècada dels 50 i 60, la societat va anar canviant i establiments com el Quimet es van convertir en punts de trobada de tota la família on s’organitzaven concerts de festa major, aniversaris i activitats de diverses entitats del barri.

En aquells anys, tenia una mascota molt peculiar que alguns veïns recorden, el lloro Juanito. Un exemplar de Guinea que xiulava, parlava i cantava les cançons que li ensenyaven els clients habituals. Una de les anècdotes més divertides que s’expliquen al local està relacionada amb l’animal i els revisors del tramvia, que parava just al davant. Quan l’ocell en veia entrar un imitava el soroll del xiulet del revisor i el tramvia se n’anava sense ell. Molta gent encara coneix el Quimet com el Bar del Lloro i, de fet, el lloro és el símbol d’un establiment entestat amantenir l’essència que l’ha convertit en un emblema del barri.