El perfil d’Omella segueix fil per randa el nou estil imposat pel papa Francesc: tarannà progressista i compromís amb les persones més desafavorides. De fet, com a president de l’àrea de Pastoral Social de la Conferencia Episcopal, Omella va impulsar aquest abril el document ‘L’església, servidora dels pobres‘. Es tracta d’un text que mostra la preocupació de l’Església pel “sofriment” generat per la “greu crisi econòmica, social i moral” que afecta la societat i demana més atenció a les persones que pateixen la pobresa i l’exclusió social. Segons el rector de la Parròquia de Sant Bernat Calvó i professor universitari, Francesc Romeu, Omella és un bisbe contrari a les polítiques del Partit Popular i molt crític amb el cardenal Rouco Varela.
Un altre punt destacat en la biografia d’Omella és que és membre de l’aparell del Vaticà. Forma part de la Congregació de Bisbes, l’organisme que elabora els informes per nomenar els bisbes. Segons Romeu, aquest càrrec hauria influït en el nomenament (perquè la diòcesi de Logronyo no era prou important) i és possible que, en els propers anys, “tinguem un nou cardenal”.
Un bisbe que parla català però no ha tingut mai cap càrrec a Catalunya
Des de l’any 1971, després de la coneguda campanya “Volem bisbes catalans!” de 1966, la seu de Barcelona sempre havia estat ocupada per un bisbe procedent de les diòcesis catalanes. El cardenal Narcís Jubany venia de Girona; Ricard Maria Carles, de Tortosa, i el darrer, Lluís Martínez Sistach, de Tarragona. Aquesta tendència canvia amb el nomenament d’Omella, una persona que parla català perquè procedeix de la Franja però que no ha tingut mai cap responsabilitat a l’Església catalana.
Francesc Romeu indica que, alguns sectors de l’Església criticaran el fet que potser “no és suficient la parla catalana” per ocupar l’Arquebisbat sinó que també és important entendre el tarannà català, “la concepció del poble de Catalunya i les seves aspiracions en aquests moments”.
