Treballen al centre venent a la manta, però casa seva és aquí, al barri del Besòs. El Mame hi va arribar directament del Senegal amb uns coneguts que ja hi vivien. I nou anys després, reivindica que ara és un veí més. MAME MOR "Jo em sento com un català més. Pago tot el que he de pagar, el pis, el lloguer, la llum." Els senegalesos són només el desè col·lectiu d'origen estranger més nombrós de Sant Martí, segons el cens. Però en aquest districte es concentren més que en cap altre. Com el Mame, un de cada quatre manters viu aquí. Tot i que fa anys que s'hi dediquen, segueixen buscant una alternativa. "No està tan fàcil trobar feina com deien. Jo sé que el que estic fent està prohibit, no és legal. Però conec molts que ho feien i ho han deixat de fer perquè han trobat feina." Un exemple és el Modou. Ell ja fa anys que va aconseguir feina en aquesta fruiteria del barri. Abans, però, també s'havia dedicat al "top manta", el recurs més habitual per als que acaben d'arribar. MODOU FALL "Mucha gente quiere trabajar. Si no hay trabajo, vendemos." Tot i la diferència d'edat, generacions anteriors de senegalesos, com la del Djibril, també se senten a prop dels venedors. DJIBRIL POUYE "Cuando ves que están maltratando a tus paisanos, no es agradable de ver, no te gusta." I després de 40 anys lluny del seu país, creu que els joves d'ara són més tenaços que mai. "Yo me encontré gente que tienen ganas de trabajar, luchadores. Lo que pasa que no les dan oportunidades de demostrarlo." El Mame espera aquesta oportunitat, però arribi o no, té clar que el Besòs seguirà sent casa seva. "Seguiré com a veí del Besòs. És el barri que em va donar la benvinguda, i em va donar l'acollida. No m'ho canviaré per res!"
Segons el cens, els senegalesos són només el desè col·lectiu d’origen estranger més nombrós de Sant Martí, però les dades de l’Ajuntament indiquen que un de cada cinc manters viu al barri del Besòs i el Maresme. El Mame Mor n’és un exemple. Va arribar fa prop d’una dècada a Catalunya directament del Senegal i es va instal·lar en aquesta zona perquè uns coneguts ja hi vivien. Ara es considera un veí més que paga “tot el que he de pagar: el pis, el lloguer, la llum”.
Es trasllada diàriament al centre de la ciutat des d’aquest barri perifèric per vendre els productes a la manta, conscient que “no és legal”, i continua buscant una alternativa laboral com la que va trobar en Modou Fall, un company seu, que va aconseguir feina en una fruiteria del barri.
La solidaritat és present entre els diferents membres de la comunitat senegalesa. Djibril Pouye, que va arribar a la ciutat fa quatre dècades, empatitza amb els venedors i critica que no és agradable veure “com maltracten els teus paisans”. Pouye també remarca la tenacitat dels joves i denuncia que no tenen prou “oportunitats per demostrar-ho”.
