En Dani va denunciar al març insults homòfobs que havia rebut xarxes socials. Membres del Casal Tramuntana presumptament van increpar-lo per haver participat en una manifestació antifeixista. L'Oficina d'Atenció a la Víctima de l'Observatori el va assessorar sobre la millor via per demandar. En aquest cas, com en la majoria, es va anar per la via administrativa enlloc de la penal. El seu cas encara no té resposta. DANI CELMA, denunciant "El que hem de canviar és que del fet que et passi alguna cosa a que tu puguis denunciar, que això tingui una resposta bastant immediata, que no estiguis vuit mesos després sense saber què t'ha de passar amb això." Les entitats LGTB alerten de la lentitud dels processos. Diuen, a més, que les càrreges administratives i la petició de proves que en alguns casos (com els insults verbals) són difícils de recollir, dissuadeixen moltes persones de denunciar. Per això, reclamen convenis entre la Generalitat i els municipis: l'objectiu és crear protocols i que s'apliqui la llei. EUGENI RODRÍGUEZ, Observatori contra l'Homofòbia "Barcelona que seria un cas excepcional a Catalunya, podria fer la segona part de la llei, que és la del règim de sancions i infraccions." L'Observatori celebra, en canvi, l'ampli coneixement de la norma per part dels organismes judicials i els Mossos d'Esquadra. Demanen, però, més formació per als agents de la Guàrdia Urbana i una campanya als mitjans públics per fer difusió d'una llei que, un any després, creuen que no ha sortit de l'armari.
El 2 d’octubre de 2014 es va aprovar al Parlament de Catalunya la llei contra l’homofòbia. El recorregut de la llei des d’aleshores permet a les entitats LGTBI fer-ne una primera valoració, tant pel que fa a les xifres als aspectes positius i negatius de la implementació. Segons dades de l’Observatori contra l’Homofòbia, durant aquest any a Catalunya hi ha hagut un total de 77 denúncies. La majoria s’han produït per la via administrativa, de manera que les penes poden oscil·lar des d’una falta fins a una multa o indemnització per a la persona afectada. La via penal, en canvi, s’ha utilitzat menys sovint i en casos d’agressions físiques o verbals greus, o d’actituds d’assetjament continuat.
Un 48 % de les demandes (gairebé la meitat) s’han interposat a la ciutat de Barcelona. Els gais i les persones bisexuals han notificat més del 70 % de conductes homòfobes i ofensives. Molt per darrere ho han fet les lesbianes i, en darrer lloc, les persones transsexuals. La majoria de les queixes a la ciutat, un 17 %, són per discriminació en l’àmbit laboral. Les segueixen les demandes per agressions físiques amb un 11 % dels casos i, en últim lloc, els insults. Les demandes per tracte desigual i en el dret d’admissió augmenten entre les lesbianes. Entre els transsexuals repunten els problemes en el procés sanitari de canvi de sexe, ja que en alguns casos consideren que es patologitza la seva condició. L’Observatori alerta que la discriminació en escoles i instituts ha augmentat més del 8 %.
Justícia lenta, dificultat de recollir proves i manca de protocols
Les entitats LGTB alerten de la lentitud dels processos. Diuen, a més, que les càrregues administratives i la petició de proves que en alguns casos (com els insults verbals) són difícils de recollir, dissuadeixen moltes persones de denunciar. Per això, reclamen convenis entre la Generalitat i els municipis: l’objectiu és crear protocols i que s’apliqui la llei. En el cas de la ciutat de Barcelona, per exemple, l’Eugeni Rodríguez, de l’Observatori contra l’Homofòbia, considera que “Barcelona és un cas excepcional per la seva importància a Catalunya, i podria aplicar la segona part de la llei, que es refereix al règim d’infraccions i sancions.” Rodríguez creu que l’actual govern municipal està disposat a treballar en aquest sentit, i proposa també que es doti de més formació els funcionaris municipals.
L’Observatori celebra, en canvi, l’ampli coneixement de la norma per part dels organismes judicials i els Mossos d’Esquadra. Demanen, però, més formació per als agents de la Guàrdia Urbana. Diuen també que, per aconseguir que cada cop més víctimes denunciïn, seria necessària una campanya de difusió als mitjans públics. L’Eugeni Rodríguez ho considera imprescindible: “si la norma no es coneix no s’aplicarà. Tenim una llei que podríem dir que encara no ha sortit de l’armari.”
