Així titulava 'La Vanguardia' una de les fugues de la presó Model més sonades. Es van acabar escapant 45 presos, alguns considerats molt perillosos, segons s'explica en aquesta altra notícia. No en van sortir més, per un descuit. PERE CULLELL, periodista "Als anys 80 hi va haver una fuga que volia ser de 600 presos, volia ser multitudinària i no ho va ser. Es va quedar en 50 perquè un dels que ja estava a les clavegueres es va posar nerviós i va treure el cap per una tapa que donava a la porta de la presó. Els van enxampar, no van poder escapar tots." Històries de pel·lícula similars a aquesta s'han repetit al llarg de la història del centre. Les condicions inhumanes en què es trobaven els presos eren "vox populi" i la sobreocupació de l'espai, dissenyat per encabir-hi 800 persones, més que evident. Els que hi van viure, com el sindicalista Carles Vallejo, que hi va passar 6 mesos l'any 1971, en destaquen la manca d'higiene i de privacitat. Va ser un dels molts presos polítics que durant el franquisme van cohabitar la presó amb els delinqüents comuns. El que més temien eren les cel·les de càstig, on l'aïllament era total. O gairebé. CARLES VALLEJO, CCOO Seat "Buidàvem l'aigua del sifó dels vàters i ens comunicàvem a través dels tubs. D'aquesta manera vam arribar a jugar partides d'escacs. Dibuixàvem un taulell al terra i les fitxes les fèiem amb trossets de pa." Per tot plegat no és d'estranyar que s'hagi parlat de la necessitat d'enderrocar-la durant tant de temps. I més tenint en compte que quan es va inaugurar, el 1904, aquí no hi havia res, només solars buits i algunes barraques. La construcció de l'Eixample la va engolir i els veïns van començar a demanar-ne l'enderroc.

El 1904 es va inaugurar la presó Model al llavors municipi de les Corts, en una zona de barraques i solars buits. Es va dissenyar en forma de panòptic: cinc braços (les galeries) que confluïen en una capella circular central. L’edifici tenia una capacitat per a 800 presoners, una xifra que ben aviat es va superar. De fet, en algunes èpoques s’hi han arribat a aplegar més de 13.000 persones.

No és gens estrany, per tant, que s’hi hagin organitzat tota mena d’intents de fuga (amb més o menys èxit). Un dels més sonats, explica el periodista Pere Cullell, es va produir el 1978, quan un grup de convictes es van voler escapar per les clavegueres: “Volia ser una fuga multitudinària i no ho va ser. Només se’n van escapar una cinquantena perquè un dels que ja estava a les clavegueres es va posar nerviós i va treure el cap per una tapa que donava a la porta de la presó”, detalla Cullell.

Durant el franquisme els presos comuns van conviure amb els polítics. Un d’ells, durant sis mesos de l’any 1971, va ser el sindicalista Carles Vallejo. El van empresonar per pertànyer al sindicat Comissions Obreres, llavors clandestí, a Seat. Durant 20 dies va ser torturat per la policia i després el van tancar a la Model. Durant el seu pas pel centre penitenciari va ser afectat directe “d’unes condicions higièniques molt dolentes” i “una manca total de privacitat”. Els llençols, diu Vallejo, estaven molt bruts i “encartronats per les ejaculacions d’altres presos”. Quan va ser a la Model, els presos polítics van organitzar una vaga de fam per reclamar un estatut específic per a ells. Volien rebre un tracte diferent de la resta de delinqüents. Com a represàlia de la vaga, se’ls van tancar a les cel·les de càstig durant un mes. Allà es trobaven les 24 hores aïllats de la resta. Alguns, però, van trobar la manera de comunicar-se: “Buidàvem l’aigua del sifó dels vàters i parlàvem a través dels tubs. Amb aquest sistema vam arribar a jugar partides d’escacs. Dibuixàvem un taulell al terra de la cel·la i les fitxes les fèiem amb trossets de pa”, explica Vallejo.