Foto: Col·lecció Família Aceituno

El barri del Somorrostro forma part de la història recent de la ciutat, sovint oblidada, que ara una placa commemorativa vol reivindicar. Més d’un quilòmetre de barraques, des del parc de la Barceloneta fins a la desembocadura del Bogatell, que va arribar a tenir 2.406 construccions censades i una població que als anys 50 oscil·lava entre les 10.000 i les 15.000 persones. Va ser el nucli de barraques més gran i més poblat del litoral barceloní. Cases petites, fetes de fusta i materials trobats a la platja, algunes (poques) d’obra,  i cobertes de cartró cuir, sense llum, aigua corrent ni clavegueram.

Foto: Arxiu Històric del Poblenou

Les últimes 600 barraques del Somorrostro es va enderrocar d’urgència el juny de 1966, per poder-hi fer unes maniobres navals en una visita del dictador Franco a Barcelona. Els seus veïns van anar a parar a altres grups barraquistes de Barcelona i de Badalona, i les seves històries es van diluir en el temps. Des de fa uns anys, però, un grup d’una vuitantena d’entitats veïnals, socials i culturals i de més de 800 persones, treballen per recuperar la memòria històrica del barraquisme a Barcelona. La seva petició va arribar a l’Ajuntament, que el 2010 es va comprometre a treballar-hi. El primer pas, va ser fa tres anys, el gener de 2011, quan la platja on hi havia les barraques va recuperar el nom oficial de Platja del Somorrostro.

Foto: Ignasi Marroyo / ANC

Quatre grans plaques per recordar els nuclis barraquistes de Barcelona

Ara, a banda del nom de la platja, una placa de grans dimensions recorda la història del Somorrostro. No serà l’única. Es preveu instal·lar-ne tres més, als altres grans nuclis de barraques de Barcelona en “dates properes”, segons el consistori. Un d’aquests nuclis és Montjuïc, on hi havia les barraques de Can Valero (on avui hi ha l’Estadi Olímpic) i dels Tres Pins, on van arribar a viure 30.000 persones. L’altrés és al Carmel, al turó de la Rovira, on l’Ajuntament ja ha rehabilitat les restes de les antigues barraques i ara treballa per habilitar-hi un espai de divulgació del barraquisme. I el tercer lloc, la Perona, a Sant Martí de Provençals, un barri format en paral·lel a les vies del tren i que deu el seu nom a la visita que va fer la dona del president argentí, Eva Perón, a Barcelona el 1947.

Col·lecció Custodia Moreno

A aquestes quatre grans places se n’hi afegiran set més, per recordar altres petits nuclis de barraques que hi havia a diferents punts de la ciutat. Alguns, molt coneguts, com el Camp de la Bota, on actualment hi ha el Fòrum i on van arribar a viure prop de 2.000 persones; i d’altres de més amagats, com el nucli de Raimon Casellas, a Can Baró; Can Tunis a Montjuïc o les barraques de Rere Cementiri, al darrere del cementiri del Poblenou, on hi ha el carrer de Carmen Amaya, en record a la bailaora nascuda al Somorrostro. El recorregut el completaran les plaques commemoratives a Santa Engràcia, conjunt de barraques que hi havia a la Prosperitat, a Nou Barris, i les barraques de l’avinguda Diagonal i Santa Gemma, a les Corts.

Un 7% de la població vivia en barraques

Es calcula que el fenomen del barraquisme a Barcelona va arribar al punt més àlgid a la dècada dels anys 50, quan van arribar a viure en barraques fins a 100.000 persones, un 7% de la població de Barcelona. La transformació de la ciutat amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992 va significar l’enderroc dels últims nuclis de barraquistes que quedaven a la ciutat.