Com uns visitants més, sis de les vuit persones aquí retratades han vingut a veure la mostra en el dia de la inauguració. Són arquitectes, operaris de fàbrica o caixers de banc a l'atur. Durant uns dies van conviure amb el fotògraf Francesc Torres i la cineasta Mercedes Álvarez. Els retrats i vídeos que es van fer es van exposar l'any passat a la Biennal de Venècia i ara han tornat a Barcelona, al Palau de la Virreina. AURA JOBITA GONZALES "Cuando lo vi aquí me dio un poquito de como sentimiento, sabes aquello de verme allí, relatando un poco lo que es mi vida quotidiana" És la realitat del 25 per cent de la població a Espanya. El comissari de la mostra ha volgut apropar-s'hi i dignificar les persones en situació de desocupació, que no només es troben fora del mercat de treball sinó també de la societat. JORDI BALLÓ, comissari de la mostra "Crec que aquesta qüestió de donar per bona aquesta invisibilitat d'una quarta part de la població a l'atur és una qüestió que hem d'afrontar nosaltres amb nosaltres mateixos." NOÈLIA ASENSI "Està molt bé que s'hagués vist a Venècia perquè té repercussió internacional i la problemàtica té ressò, però aquí és on realment estem patint aquesta crisi i aquest atur. Per tant aquí és on tocava fer-la." Per completar la mostra cada un d'ells va haver de triar una obra d'art de la col·lecció del MACBA, i un objecte personal, perquè quedi ben clar el missatge: en l'art, tothom té alguna cosa a dir.

La xifra, 25 %, fa referència a la taxa d’aturats a l’estat. Una dura realitat a la qual Jordi Balló, el comissari de la mostra, ha volgut apropar-se. Els subjectes que va triar són caixers de banc, arquitectes o bioquímics a l’atur. Alguns recullen ferralla, com Mamadou Kheraba, que fa 15 anys que viu a Barcelona i s’ha fet famós per defendre la causa dels immigrats sense papers. Cada persona és el centre d’uns retrats firmats per Francesc Torres i de vídeos elaborats per Mercedes Álvarez. Un treball que ens permet entendre’n millor el dia a dia i les esperances. Després de l’èxit que va tenir la mostra a Venècia, tothom es felicita que la pugui veure la gent de Barcelona.

Quan l’art toca el documental

“Sovint s’ha titllat l’art contemporani d’entotsolament o d’autisme perquè està desconnectat del món que l’envolta”, explica Àlex Susanna, de l’Institut Ramon Llull, entitat gràcies a la qual podem tenir la mostra a la ciutat. “Aquí no és gens el cas”. De fet aquí la pregunta seria més bé què diferència l’art del documental. La mostra va més enllà del retrat i del testimoni. Els subjectes també han moblat l’espai amb un objecte personal i una obra que han triat a la col·lecció del MACBA. Perquè quedi ben clar el missatge “en l’art, tothom té alguna cosa a dir.”