L’obertura de la via Laietana estava projectada en el pla Cerdà des de 1859. Però no va ser fins a 1908 que es va poder aconseguir el finançament necessari per fer-la realitat. El banc Hispano Colonial hi va jugar un paper clau, ja que va signar un contracte de tresoreria amb l’Ajuntament l’octubre de 1907. Mesos després, el rei Alfons XIII va fer un primer cop de pic simbòlic que donava el tret de sortida als treballs.
El primer objectiu de la reforma era sanejar el casc antic de la ciutat. De fet, amb la via Laietana va arribar la llum al barri. També s’hi va instal·lar el clavegueram, l’enllumenat i el paviment. A més, ja es van perforar els túnels de la futura línia de metro, tot i que no va arribar fins 20 anys després.
El principal desavantatge de la reforma va ser l’expropiació de 2.199 habitatges, en què vivien uns 10.000 barcelonins. Les obres van afectar els immobles on es van instal·lar la calçada i les voreres, però també una franja de 20 metres a cada costat, on estaven projectats els nous edificis.
Als carrers que van sucumbir a la via Laietana, hi havia edificis d’interès monumental. La solució que es va donar va ser traslladar-los pedra per pedra. Va ser el cas de la casa del gremi dels calderers cap a la plaça de Sant Felip Neri o la Casa Padellàs, que ara es troba a la plaça del Rei. Així va néixer el barri Gòtic.
La via Laietana també volia ser una declaració d’intencions, per donar la imatge d’un gran ciutat. Per això, les noves edificacions van beure de l’escola de Chicago, considerada la revolució de l’arquitectura contemporània. Aquest moviment es caracteritza per la simetria i la geometria. També va ser el moment en què es van alçar més pisos als edificis.
