Al principi costa acostumar-se a la foscor de les sales -no tant a la frescor i al silenci- que contenen un veritable tresor: quadres, estampes, joies, escultures, llibres, mobles… més de 300 objectes, en bona part, inèdits. Venen de col·leccions privades i d’alguns museus com el MOMA. El comissari va trigar més de dos anys i mig per reunir totes les peces. Algunes són molt fràgils, com el majestuós quadre del ‘Martiri de tots els Cristians’ (1621), que no es tornarà a exposar en els pròxims tres anys: es deteriora amb la llum i la humitat.

L’art japonès va arribar primer a França, cap a 1870. París va ser inundada amb productes i art decoratiu japonès. Això té una explicació: l’illa nipona va viure en autarquia durant més de dos segles i en va sortir sota el període Meiji (1868-1912).  A Espanya, l’onada va arribar uns anys més tard, arran els viatges a París d’artistes catalans com Marià Fortuny, que van conèixer els impressionistes (Pissaro, Monet, Manet) i més tard els postimpressionistes com Van Gogh, gran fan de les estampes japoneses.

La inspiració dels modernistes

Justament l’exposició es fa commovedora quan reuneix, sobre la mateixa taula, un esbós de Marià Fortuny i el seu model, una estampa xinesa. El pintor estava tan fascinat que va estudiar-ho tot en detall: els colors plans, les noves perspectives a vista d’ocell, la finesa del traç. De fet, aquest exotisme va ajudar molts artistes europeus en un moment de falta d’inspiració. Però els alumnes de Fortuny no van fer gaire cas a les seves influències orientals i Catalunya va esperar 20 anys més abans de veure arribar la gran onada de japonisme.

Les taques de color pla, les expressions dels personatges, els enquadraments, les composicions, les noves perspectives… Tot això era una sèrie de recursos estètics inexplorats que no s’havien plantejat els artistes“, explica Ricard Bru, comissari de l’exposició. El japonisme va tenyir totes les expressions artístiques de l’època, des de la decoració interior fins al teatre i el cinema, les revistes femenines, els cartells… “Va entrar en l’imaginari col·lectiu de Catalunya”, explica Bru.

Finalment, l’exposició ens recorda que el japonisme no ha mort: està present en la poesia amb els haikus, en la cerimònia del té, el teatre Noh… Aquí també tenim obres recents de Dalí, Miró o Picasso, totes reunides fins al 15 de setembre.