Els canvis urbanístics a Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics del 92

El Palau Sant Jordi es preparava la setmana passada per acollir aquests dies dos partits de bàsquet d'àmbit olímpic. Aquesta instal·lació estrella dels Jocs s'omple de mitjana uns 200 dies l'any, sovint amb activitat NO específicament esportiva. Enrere queden ja les proves de gimnàstica del 92. Des d'aleshores aquí s'han fet un mundial de natació, partits oficials del Barça de bàsquet, mítings polítics, espectacles familiars o concerts d'estils molt diferents. TERESA SALA, cap de Màrqueting de l'Anella Olímpica "Nosaltres tenim un eslògan que és: 'on tot és possible'. Aquesta és la nostra realitat i la nostra voluntat. Nosaltres no triem els projectes que vénen al Sant Jordi, són els promotors i els projectes els que ens trien a nosaltres." El Sant Jordi és, de fet, un bon exemple de la transformació que va viure la ciutat per a la cita del 92: la vida, després dels Jocs, continua. JOSEP ANTONI ACEBILLO, director tècnic del Hòlding Olímpic "Tot es va fer pensant en com funcionaria després. Això és el que després es va convertir en un model universal. Totes les ciutats que van venir darrere ja s'han fixat en Barcelona com a model d'intervenció aparentment temporal però que no respon a una temporalitat sinó a una durada llarga." Per això, bona part de la inversió se la van endur les infraestructures i la mobilitat, i no tant els equipaments esportius. Una de les intervencions més destacades van ser, precisament, les rondes. JOAN TORRES, extinent d'alcalde de Via Pública "El carrer Aragó, la Diagonal, el carrer València en lloc de ser carrers eren carreteres. I això vol dir cotxes i camions amb el que significa de contaminació i de soroll." El nou anell viari de 35 quilòmetres va descongestionar de trànsit les vies bàsiques de la ciutat i va reduir la mobilitat un 16% al centre. Una reducció que va revertir cap al vianant. JOAN TORRES, extinent d'alcalde de Via Pública "I l'acte més simbòlic va ser l'ampliació de les voreres del carrer Aragó. Deixava de ser una carretera per ser un carrer més de Barcelona. Les rondes també van ser això." JOSEP ANTONI ACEBILLO, director tècnic del Hòlding Olímpic "Les rondes tenien una funció fonamental, no només en el disseny de la mobilitat del futur, sinó en els jocs. Perquè en menys de 15 minuts s'arribava a totes les instal·lacions usant les rondes. Per tant, era la Gran Via olímpica." Una part de la ronda del Litoral es va poder fer per l'espai que la ciutat va guanyar al front marítim, fins aleshores ocupat pel tren i velles indústries. És en aquesta mateixa zona on es va alçar la Vila Olímpica, una altra de les grans transformacions dels Jocs. Es va desplaçar la via fèrria Barcelona-Mataró i els enderrocs van deixar pas a les grues, que van forjar un barri nou dissenyat per 24 estudis d'arquitectura. DAVID MACKAY, arquitecte "Si aquest s'havia de construir en 20 anys seria impossible ser com és. L'avantatge de les olimpíades és que s'ha de fer tot de cop." Els atletes se'l van fer seu durant els Jocs, i després hi van anar a viure els primers veïns, que van notar els efectes d'una construcció feta a corre-cuita, que es va haver d'arreglar. L'operació urbanística de la Vila Olímpica del Poblenou, plenament integrada a la ciutat, es va completar amb l'obertura al mar, amb platges des de la Barceloneta i fins al Besòs. Una estampa avui habitual, però que abans dels Jocs era impensable. JOSEP ANTONI ACEBILLO, director tècnic del Hòlding Olímpic "La gent de Barcelona que s'havia d'anar a banyar a Sitges o a la Costa Brava, ara pot anar a banyar-se al centre de la ciutat i, a més a més, en metro. Aquest canvi, únic a Europa, és una de les fites més importants del 92." No fer arribar el metro a Montjuïc aquell any és vist avui per als responsables urbanístics de l'època com una de les ombres dels Jocs. En part, assenyalen, per la complexitat institucional.