El llibre explica com a finals del segle XVIII els barcelonins van descobrir els banys de mar com a font de lleure i salut. Va ser quan van aparèixer les primeres cases de banys, que a Barcelona tenien un primer referent: els banys de Can Soler. Es tractava d’una construcció estable de dues fileres de banyeres per a homes i dones on es prenien individualment banys d’aigua de mar escalfada. L’aparició de la Maquinista Terrestre i Marítima el 1856 va fer desaparèixer aquests primers banys barcelonins.
Poc després de la seva desaparició, nous establiments es van anar consolidant al que ara és el passeig Marítim: els banys de Sant Miquel, El Astillero, els Orientals, La Deliciosa o El Neptuno. Els banys de mar vivien un moment d’expansió, i el 1861 es va publicar ‘El arte de nadar y bañarse con provecho’, amb consells i recomanacions per afrontar aquesta pràctica.
Amb l’aparició dels primers centres esportius a principis del segle XX –el CN Barcelona o el CN Barceloneta– la pràctica del bany va arribar a un sector més ampli de la població. Els anys 30 van suposar una generalització d’aquesta pràctica, amb les virtuts del sol i l’aigua de mar que pregonaven les associacions d’helioteràpia o entitats com els Amics del Sol.
La Guerra Civil va malmetre el litoral barceloní, i molts establiments es van haver de reconstruir. Fins als anys 60 van haver de conviure amb les barraques del Somorrostro i la nombrosa activitat industrial. La popularització del 600 va fer que molts barcelonins s’estimessin més anar a la platja fora de la ciutat, i els banys van entrar en una època d’esllanguiment, que va acabar amb el seu enderroc durant la reordenació del litoral fet abans dels Jocs Olímpics de 1992.
