El pintor i escultor Antoni Tàpies ha mort a l'edat de 88 anys al seu domicili de Barcelona, segons ha confirmat la seva família a l'Ajuntament. Amb Tàpies desapareix un dels artistes catalans més internacionals d'avantguarda del segle XX. La Fundació Tàpies farà, aquest dimarts a la tarda i durant tot dimecres, jornada de portes obertes en senyal de dol per la mort de l'artista. Per desig exprés de la família, el funeral es farà en la intimitat.

Antoni Tàpies i Puig (Barcelona  1923) va rebre el premi Príncep d’Astúries de les Arts (1990), la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona (1992), la Medalla d’Or de la Generalitat (1983), la Medalla Picasso de la Unesco (1993), el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat (1995) i el Velázquez d’Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura (2003). El 2010, Joan Carles de Borbó el va nomenar marquès de Tàpies, per la seva contribució al món de les arts plàstiques i la cultura.

Tàpies va néixer el 1923 en el si d’una família burgesa de la ciutat. El seu pare, Josep Tàpies i Mestres, era advocat, i la seva mare, Maria Puig i Guerra, era filla de polítics vinculats al catalanisme. Als 18 anys va patir una llarga convalescència, durant la qual va començar a dibuixar. Un cop recuperat, el jove Tàpies va compaginar el dibuix amb els estudis de dret a la Universitat de Barcelona, que va abandonar el 1946 per dedicar-se en cos i ànima a la seva nova passió.

Va ser un dels fundadors del grup avantguardista Dau al Set (1948), conjuntament amb el poeta Joan Brossa i els pintors Joan Ponç, Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats, Arnau Puig i Juan Eduardo Cirlot. Un col·lectiu que Tàpies va abandonar pocs anys després. També el 1948 va conèixer un dels seus pintors més admirats, Joan Miró. El 1950 va exposar per primera vegada sol a les Galeries Laietanes de Barcelona i va viatjar a París amb una beca de l’Institut Francès. A París va conèixer Pablo Picasso i va entrar en contacte amb les idees d’esquerres i la pintura abstracta.

Un català universal

Va ser un artista compromès amb Catalunya i contra la dictadura de Franco. A finals dels anys 60 va intensificar la seva oposició a la dictadura, i la seva obra s’identifica amb els valors de la catalanitat, amb obres com ‘L’esperit català’ (1971), ‘Pintura romànica amb barretina’ (1971) i ‘Sardana’ (1971). Va ser empresonat per assistir a una assemblea clandestina per protestar contra el Procés de Burgos.

De la seva obra principal en destaquen ‘Gran pintura gris’ (1955), ‘Oval blanc’ (1957), ‘Porta gris’ (1958), ‘Quadres grisos sobre marró’ (1959), ‘Forma triangular sobre gris’ (1961), ‘Gran ics’ (1962), ‘Relleu ocre i rosa’ (1965), ‘Incrustació i xifres’ (1974), ‘Empremta de cadira’ (1980), ‘Homenatge a Picasso’ (1981), ‘Díptic de campanya’ (1991), ‘Inspiració’” (1991), les xilografies ‘Nocturn’ i ‘Gest’” (1995), ‘Rinzen’ (1998) i el cartell del centenari del Futbol Club Barcelona (1999).

Neix la Fundació

El 1990 es va crear la Fundació Antoni Tàpies, a l’antiga seu de l’Editorial Montaner i Simon al carrer d’Aragó, un edifici projectat per Lluís Domènech i Montaner el 1879. L’edifici, coronat per l’escultura ‘Núvol i cadira’ (1990), exposa l’obra de Tàpies i d’altres artistes contemporanis. El 3 de març de 2010, la Fundació va reobrir portes després de dos anys d’obres. Un mes després, el rei Joan Carles el va nomenar marquès de Tàpies, en reconeixement a la seva contribució al camp de les arts plàstiques.

Transcripció del vídeo