L'economista Arcadi Oliveres Boadella va néixer a Barcelona l'any 1945. L'habitatge familiar era al barri de l'Esquerra de l'Eixample. De jove va ser membre del moviment escolta (1962-66) i en l'època d'estudiant va destacar pel compromís en defensa de la democràcia i les llibertats polítiques en plena dictadura franquista.
En els anys 70 s’implicà en diferents activitats a favor de la democràcia i l’autogovern de Catalunya, va participar a l’Assemblea de Catalunya i es va implicar en el moviment veïnal naixent, com a promotor i fundador de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona. Al mateix temps, va militar, a partir de 1971, en l’organització Cristians pel Socialisme.
L’any 1981 va començar a militar a l’organització Justícia i Pau, entitat cristiana de la diòcesi de Barcelona, dedicada a la promoció dels drets humans i la pau, que presideix des de 2001. Autor de diversos llibres, la tasca que ha desenvolupat pel compromís social i la defensa dels drets humans, la pau i la justícia social ha estat reconeguda amb nombrosos guardons. Un dels pensadors més compromesos del moment recorda algunes anècdotes sobre el barri.
Transcripció del vídeo
ARCADI OLIVERES, professor d'Economia Aplicada a la UAB i president de Justícia i Pau
"Sóc l'Arcadi Oliveres, professor de la Universitat Autònoma, president de l'associació Justícia i Pau, i sobretot un dels membres fundadors, l'any 1972, de l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample.
Aquest parc que ens trobem, que es diu Cèsar Martinell, que era un veí d'aquí de l'Eixample, va ser un fruit curiós: les associacions de veïns van demanar durant molt de temps que es complís les idees d'en Cerdà, que era la de deixar els espais lliures al parc.
La idea dels famosos xamfrans, de les famoses cantonades, no existia en el pla Cerdà, i si hagués quedat oberta ens hauríem trobat que no tindríem els problemes de circulació i aparcament d'actualment. Però la voràgine especulativa immobiliària va fer que es volgués tenir també les cantonades, en aquell moment aprofitades per edificació, la qual cosa va tancar, però és clar, els espais interns existien, alguns convertits en garatges, d'altres convertits en tallers, en dipòsits, en magatzems, coses per l'estil.
Llavors va sorgir la idea dins del moviment associatiu de Barcelona, que molts d'aquests tancats de les illes eren recuperables com a parcs. I aleshores es va fer molta reivindicació, i aquí sí que haig de tenir un record per a la meva mare, que va ser una senyora que vivint precisament en aquesta illa de cases en què ara ens trobem, encara recordo que va fer una recorreguda per tots els quatre àmbits, és a dir, el carrer de dalt que és el de Diputació, el carrer de baix que és la Gran Via, el carrer de l'esquerra que és Villarroel, el carrer de la dreta que és Casanova, intentant recollir entre tots el veïns que hi poblàvem unes signatures per demanar que això es convertís en un parc.
No sé si foren aquestes signatures o va ser un acord de l'Ajuntament, però el que és cert és que aquest lloc en què ens trobem ara, va ser el primer parc que es va fer a Barcelona dins d'una illa tancada."
