El qui fou regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona entre 1981 i 1995, Enric Truñó, valora el que va suposar per a la ciutat l'elecció com a seu dels Jocs Olímpics de 1992. Truñó creu que la designació va suposar l'oportunitat de recuperar el temps perdut "després d'anys de no inversions i anys sense ser capital de res".
Transcripció del vídeo
ENRIC TRUÑÓ, regidor d'Esports (1981-1995)
"Vaig tenir la sort de viure-ho al Palais de Beaulieu, a Lausana, en el moment en què Samaranch va dir "À la ville de..." i va ser un esclat d'alegria, tots diem el mateix: aquestes notícies et fan saltar, posar-te dempeus i gaudir-les molt a fons."
"El neguit, el recompte de vots, la il·lusió, l'expectativa molt positiva però també la sensació de si no ens en sortim... com tornem a Barcelona? Perquè per a Barcelona allò era una qüestió de vida o mort, era l'oportunitat de recuperar el temps perdut durant molts anys de no inversions i de no ser capital de gairebé res."
"Hi havia sis candidats, i n'hi havia un de tant potent com París. París avui encara continua sent una ciutat més potent que Barcelona, i per tant no era previsible... l'esport francès és molt potent també... Nosaltres havíem presentat una candidatura des del punt de vista tècnic de primera qualitat... i després ho vam entendre, el prestigi personal de Samaranch. Aquella era la seva ciutat..."
"La gràcia de Pasqual Maragall com a alcalde i president en aquell moment de la candidatura va ser el de convidar molta gent, el d'engrescar molta gent que s'hi impliquessin. I vam ser-hi evidentment les institucions, hi va ser el teixit esportiu -les federacions espanyoles, catalanes hi eren darrere-, hi va ser el teixit empresarial que en la candidatura havia creat l'associació d'empresaris Barcelona'92..."
"Barcelona no era al mapa; avui coneixem la seva potència."
