La Fundació La Caixa ha presentat aquest dijous l'estudi Individualització i solidaritat familiar, del qual es desprén que s'han modificat les conductes de les famílies, arran de la crisi. La davallada, en alguns casos, dels recursos econòmics ha fet que es generi la necessitat de comptar de nou amb la família, principalment amb els pares.
L’estudi conclou que les famílies han fet un pas enrere en el procés d’individualització i autonomia dels seus membres, perquè amb la crisi econòmica, la desocupació i la retallada de serveis socials i d’ajuts de tot tipus, la majoria no han tingut altra sortida que tornar a comptar amb la família. Més de la meitat ja pensa que la família és l’única solució a les seves necessitats. D’aquesta manera, han crescut molt les ajudes econòmiques entre familiars, els avis “cuidadors” de néts, i amb tot això la proximitat i el vincle familiar. Amb tot l’estudi alerta que aquesta solució només pot ser provisional i d’emergència, que ni les famílies la poden sostenir ni totes hi poden comptar.
Actualment, més de la meitat dels espanyols (56%) consideren que qui ha d’assumir la responsabilitat de l’ajuda econòmica i els serveis de cura és la família. Aquest percentatge amb prou feines arriba al 30% en altres països com ara França o Alemanya, on hi ha més ajudes socials i econòmiques.
Aquesta predisposició actual a l’intercanvi d’ajudes entre membres d’una mateixa família, independentment de si viuen plegats o no, és especialment remarcable a Espanya, on fins ara la solidaritat entre parents es caracteritzava sobretot per la convivència de les generacions sota un mateix sostre.
L’intercanvi és prevalent a favor de la població més jove (de menys de 39 anys), la més afectada per la crisi, i la beneficiària principal de les ajudes econòmiques familiars. Així, el vincle donant-receptor és, en el 60% dels casos, entre pares i fills. No obstant això, aquest reforç de les relacions de solidaritat econòmica és apreciable en tots els grups d’edat.
1 | Isabel Saez / 23.09.2011 / 10:48
Això és una vergonya! Estem assistint a una explotació d’uns pares i uns avis, d’uns familiars per part dels altres. La solidaritat no és això. No és que hi hagi unes generacions que ho hem donat tot des dels 14 anys molts de nosaltres, que ens hem sacrificat a la joventut i a la maduresa per tirar endavant una família i arribar a grans i haver de continuar mantenint a les generacions més joves. La obligació és per criar als fills. Criar-los i que després volin solets. El que un altre cop més estiguem al cap, amb diferència, de comportaments i situacions gens positives, no és un tema d’ajuts socials sinò de maduresa i d’asumir que a certes edats hom ha d’espavilar per tirar endavant. On està la gent que com els seus pares o avis, emigra a on pugui trobar treball? O que es mou per defensar els seus drets a la seva terra? Noooo, ja hi ha el papà i la mamà per posar el plat a taula, el llit per a dormir i els calers per la blackberry. … I la solidaritat ha de quedar per adonar-se que hi ha gent sense família que gràcies a l’egoïsme de la resta, queda sense poder fer cap força, marginada per tothom. El típic “ja s’ha espabilarà”, “ja s’ho farà”.