El subsòl de Barcelona amaga 1.500 refugis antiaeris. L'Ajuntament només en va construir un per districte, però a Sants-Montjuïc n'hi havia més de 200, la majoria construïts pels veïns. Barcelona va ser la primera ciutat europea bombardejada sistemàticament i per aquest motiu va servir d'exemple de la resistència passiva.
Transcripció del vídeo
Entre els barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta hi havia 120 refugis antiaeris. El que hi havia aquí, a la plaça del Centre, era el més gran de la zona. Tenia una capacitat per a 1.000 persones i comptava amb lavabos i una infermeria. Però aquest va ser l'únic que va construir l'Ajuntament de Barcelona; la resta, els van fer els propis veïns.
Encara es pot reconèixer a la paret de l'església de Santa Maria de Sants la porta d'entrada al refugi 819. El pare d'en Joan va tenir un paper molt important en la seva construcció.
JOAN FÀBREGAS, testimoni
"Va fer d'enginyer de la construcció del refugi. I els altres veïns a pic i pala, a pic i pala, amb un terra que era argilós i molt difícil de picar".
En Joan només tenia quatre anys quan va esclatar la guerra però recorda com si fos ara les sirenes que avisaven a la població dels imminents bombardejos.
JOAN FÀBREGAS, testimoni
"Quan tocaven la sirena havíem de córrer cap al refugi. Agafàvem alguna cosa; menjar; perquè aquí dintre quan entraves no sabies si era per mitja hora, per una hora, no sabies per quan".
El de la plaça de Benet i Muixí és només un dels 1.500 refugis que es calcula que encara avui es conserven al subsòl de la ciutat.
AGUS GIRALT, historiador
"És la primera ciutat europea bombardejada sistemàticament. Serveix d'exemple per a altres ciutats europees, per exemple, per Londres. És l'exemple de la defensa passiva".
No és d'estranyar doncs, que les obres de la ciutat descobreixin nous refugis. Aquest és el cas del carrer de Rosés, on ja n'han trobat tres, i ara els veïns en demanen mantenir el record.
SEBASTIÀ GONZÁLEZ, veí del carrer de Rosés
"Estaria bé posar-hi una placa i es pogués recollir més informació de la que tenim".
El desig d'en Sebastià és el mateix que el d'en Joan i el de molts testimonis de la guerra que temen que el seu patiment caigui en l'oblit.
