A primer cop d'ull, res no ha canviat. Les lletres de sempre situades sobre l'escenari, el protagonisme del vermell i la proximitat entre els artistes i el públic com a senyal d'identitat. Fins i tot les petites dimensions de la sala, amb capacitat màxima per a 250 espectadors, es manté. Només hi ha una excepció. ÀNGEL LLOBET, director del projecte "Hi ha uns camarins que permeten passar els artistes d'una banda a l'altra, per la qual cosa els doóna una gran agilitat. Abans això no era possible. Abans els artistes havien de passar per la sala per anar d'una banda a l'altra de l'escenari." La tecnologia és el que converteix El Molino en un teatre del segle XXI. Les plataformes de l'escenari pugen i baixen, la il·luminació espectacular és feta de led i, fins i tot, el sostre és mòbil. De manera que la llum del sol hi pot entrar. JOSEP BOHIGAS, arquitecte "El teatre és transparent i per això hi ha comunicació entre l'interior i l'exterior. No volíem aquesta sensació dels teatres que es tanquen a 'cal i canto'." El Molino també vol ser una finestra oberta al Paral·lel. Un exemple d'això és aquest terrat des d'on es pot gaudir tant de l'espectacle que s'està fent a l'interior, com de la vida d'aquesta històrica avinguda que, a partir d'avui, ha recuperat una part de la seva essència.
